En la dècada dels 60 i en mig de les
restriccions franquistes i la repressió cultural, un grup de joves
autors i intèrprets de Catalunya i el País Valencià, aconseguien
l’impensable: plenar auditoris amb cançons en català que reivindicaven la
normalitat lingüística. La Nova Cançó havia arribat amb força al panorama
musical a finals dels ’50.Després de vint anys d’autoritarisme
franquista la música es convertia en vehicle per a canalitzar les protestes i
la frustració d’un poble que exigia ser considerat com a tal. El silenci
començava a quedar enrere.
El detonador del moviment va ser l’escrit publicat
a la revista Germinabit al 1959 per Lluís Serrahima.
El text deia així: : «Hem de cantar cançons però
nostres i fetes ara […] és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he
sentides. Podem atribuirho a les circumstàncies, però de cançonsse’n poden fer
de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles
mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments
difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que
els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva […] Es tracta,
doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara
són joves? […]».
el moviment de la Nova Cançó es va estructurar
principalment a Catalunya, artistas com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, Raimon,
desconeguent el text de Serrahima i el moviment que es començava a ensamblar a
Catalunya, composava la seua primera cançó: Al vent, que es va convertir en un
himne intergeneracional i un emblema de lluita cultural.
El 1961 tenien lloc els primers concerts d’Els
Setze Jutges a Barcelona, molt influenciats per la música francesa, va
esdevindre una peça indispensable per a el desenvolupament públic del moviment.
La cançó en català deixava de ser un reducte folklòric i es convertia en una
aposta compromesa pel futur, “un tret de genuïnitat lingüística“.
El maig de 1962 es va posar a la venda el primer
disc de la Nova Cançó: Espinàs canta. (Discogràfica Edigsa)
La Nova
Cançó va anar sumant adeptes durant tota la dècada dels 60 i paral·lelament la
seua música va prendre el camí de la professionalització. El joves músics
idealistes es convertien en artistes consagrats. L’èxit de la Nova Cançó, tan
rotund como inesperat, també tenia conseqüències negatives ja que va cridar
l’atenció de la censura franquista. En adonar-se del potencial dels artistes
que convertien en un esdeveniment cada recital i cada concert, les autoritats
franquistes van començar a seguir de molt a prop les seues carreres, tractant
de trobar mostres de subversió que pogueren ser castigades pel conservador reglament.
La política de censura en aquest moment consistirà a reduir la difusiópública
d'aquests cantants. Totes les lletres de les cançons, abans de ser gravades, passaven
per censura on rebien dues qualificacions: la primera establia si la gravació
del tema s'autoritzava o es denegava. I la segona establia si el tema, un cop
gravat, era radiable o no.
Però l’ànima de la Nova Cançó, que era també
l’ànima d’una societat cada vegada més contestatària i valent, tenia ja un
ímpetu imparable i no havia objecció autoritària que poguera cercar-la o
silenciar-la. Continuaven les gravacions discogràfiques, les intervencions a
activitats culturals arran de tot el territori catalanoparlant i inclús les
actuacions a ciutats europees com París.
L’alcoià Ovidi Montllordes de 1968 començà a
interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés.
La professionalització dels músics més emblemàtics va
arribar també una producció comercial no tan propera als arrels de la Nova Cançó
original. Units al bilingüisme pel que van optar membres de la Nova Cançó tan
emblemàtics com Joan Manuel Serrat, van provocar la
progressiva desaparició del terme Nova Cançó.
Malgrat tot l’essència de la Nova Cançó continuava
viva amb Paco Muñoz i Al Tall. El primer, que va començar a actuar
a 1975, conegut per la cèlebre i crítica Qué vos passa valencians?, Al Tall
s’especialitzava en la composició tradicional però amb una irreverent i
contestatària visió de la realitat.
El procés d’erosió de la Nova Cançó es va intensificar
amb l’arribada de la democracia. Les cançons que van remoure consciències durant
més de 10 anys es convertien en dolç record d’un passat contestatari a la memòria
dels lluitadors nostàlgics. Malgrat tot, la porta obert pels líders de la Nova
Cançó a partir de 1959 va fer possible el ressorgiment una i altra vegada de la
música en català, com un au fènix que renaix infinitament d’entre les cendres
de la història.
